Hi ha països que han sigut  vedats als ulls dels estrangers. Es el cas de la República Islàmica de Iran, una nació que a causa dels repetits conflictes polítics s’ha mantingut en un profund aïllament. Era un desembre als voltants de Nadal quan vaig decidir d’anar-hi  recordo que la gent em mirava amb incredulitat i em preguntava si sabia ben be on em ficava.

Vaig conèixer el millor del país agafant transport públic trepitjant les províncies de Kerman on em trobo en grans estepes e inhòspits deserts de sorra amb la malaurada ciutadella medieval de Bam. La província de Fars per conèixer Persèpolis i la seva capital Shiraz, coneguda com la ciutat de les flors i els poetes. Però el mes gran tresor d’Iran és Isfahan. Monumental i cosmopolita, destil·la la elegància i refinament de la cultura persa.

Però Iran no tot és desert ni monuments ja que te un món verd a la costa del Caspi: boscos, camps de te, arrossars inundats… el nord de Iran és una terra fèrtil que baixa des dels 4.000 metres de les muntanyes Alborz fins el mateix mar.

Ja abans de marxar em succeïen imatges que havia viscut en tot el viatge: la immensitat del paisatge, la bellesa de les mesquites i palaus, Persèpolis, el bullici dels basars, tantes conversacions fetes de gestos i somriures… I una sensació: la de deixar un país en plena evolució. Un país de gent corrent, que aspira a un futur millor.

L’anècdota dolenta del viatge es que la majoria de fotografies que vaig fer amb la càmera analògica es van perdre. Es veu que quan feia fotos els carrets de diapositives no avançaven i jo sense assabentar-me. Era una senyal per tornar-hi de nou!!.